🍌 Com pelaries un plàtan?

Quaranta minuts. El meu fill es va estar QUARANTA minuts observant la zona de ximpanzés durant una visita al zoo. Sota un sol de justícia. Prop de la natura, lluny de la barra on venen refrescos.

El que el mantenia atent als simis era una cria, nascuda pocs dies abans, que tenia un plàtan a les mans. El fruit era gairebé més gros que ell. Aquell ximpanzé menut es mirava i remirava la banana amb curiositat. L'olorava. La sacsejava. Cada cop amb més ímpetu.

Feia trenta-cinc minuts que jo ja en tenia prou, d'aquell espectacle. I llavors, al llindar de la meva fatiga, el fill diu: "Pobret. Ningú li ha explicat a aquell mico com es pela".

Et proposo un exercici que pots fer en família:

Aquest joc és, en essència, una pluja d'idees. Una tècnica molt emprada en processos creatius. Es basa en la premissa que les idees sorgeixen amb més facilitat en un grup no estructurat que no pas entre individus tots sols.

Consisteix a acumular idees suscitades en associació lliure i espontània, entorn d'un nucli temàtic, sorgides d'un equip de persones reunides.

Un mètode que va ser inventat per un tal Alex Faickney Osborn, que és qui se'n va penjar la medalla. Però que segurament va ser una ocurrència derivada d'un grup de persones reunides acumulant idees en associació lliure i espontània.

Del porc i del guionista s'aprofita tot

Quan els guionistes superem la nostra intrínseca naturalesa aïllacionista, i ens trobem per fer una pluja d'idees, només tenim una norma: cap idea és dolenta. No es jutja cap proposta. Perquè fins i tot si és absurda pot donar peu a una altra idea que sí que sigui valuosa.

Però la productivitat no és el més important d'aquesta actitud a les pluges d'idees. El més important és que crea un ambient on ningú té por. Ningú tem fer el ridícul.

Els infants neixen sense aquest condicionant. O potser has vist mai un nadó preocupar-se pel que diran o pensaran d'ell, quan està provant de pelar un plàtan esprement-lo?

A mesura que van creixent, les criatures comencen a sentir aquesta pressió externa. Broten la vergonya i el temor de "fer-ho malament". O més ben dit: de no fer-ho com ho fan els grans.

Cagar-la és indispensable

Com a mares, pares o docents la nostra tasca és minimitzar aquesta expectativa social. Així estarem posant la base perquè desenvolupin la seva creativitat. La canalla es permetrà experimentar, pensar fora d'allò estàndard... i equivocar-se.

No es tracta que gràcies a un ambient propici tinguin idees brillants i trencadores. No és l'objectiu! Es tracta que gràcies a un ambient propici no sentin pudor de fer-ho diferent.

La majoria de les seves ocurrències seran fallides. I serviran perquè trobin (per descart) la via bona d'aconseguir el que es proposen. Un procés que també es coneix com a "aprenentatge".

I què puc fer jo, com a adult, per ajudar els fills?

Posar-los en posició d'equivocar-se. No protegir-los de l'error.

O dit d'una manera que en faciliti la mnemotècnia: oferir-los l'oportunitat de cagar-la.

Els tallers que organitzem des d'inCreables compten amb jocs específics que busquen explícitament aquesta dinàmica. Però és sobretot una actitud i una mirada sobre una criança amb consciència creativa. Alguns suggeriments pràctics pel dia a dia, a casa vostra, que us poden servir de punt de partida: